Artesania i disseny són dos disciplines que sovint naveguen per mars diferents, però al Museu de la Pauma de Mas de Barberans han trobat un vèrtex d’unió. Fa dos anys, el Museu va convidar al dissenyador industrial Curro Claret (Barcelona, 1968) com a jurat del Certamen Internacional de les Fibres Naturals i una mica més tard el va convèncer per dirigir Lo Rogle, un projecte de creació col·lectiva impulsat pel Museu de la Pauma en col·laboració de l’Escola d’Art i Disseny d’Amposta (ESARDI) i el Consell Comarcal del Montsià amb l’objectiu d’explorar noves possibilitats per a una fibra vegetal molt arrelada a les Terres de l’Ebre. Tot un repte que Claret ha compartit amb una quinzena d’alumnes de diferents disciplines i edats i amb tres professors més: les artesanes Marta Armengol i Cinta Subirats i Marta Catalán, experta en agricultura i jardineria ecològica i tints naturals. Dijous 2 d’agost s’inaugurarà l’exposició al Museu de la Pauma del projecte Lo Rogle. Pauma comuna. Per això hem volgut conversar amb Curro Claret.

Per què un dissenyador industrial s’interessa per la pauma?

Per mi no és tant el material o el mitjà com tot allò que l’envolta. Com a dissenyador el que m’interessa és la reflexió sobre com vivim, la nostra relació amb l’entorn.  La pauma és un material biodegradable, que naix de la natura, que segueix la lògica de la manufactura manual i que té al darrera un bagatge que ha quedat una mica relegat. Per a mi tot això són elements d’atracció. També són un estímul els interrogants que s’obren quan relaciones artesania i disseny contemporani.

Vas venir tu o et van anar a buscar?

Em van venir a buscar. Però no és la primera vegada que exploro aquests àmbits. No havia treballat mai amb pauma, però fa molt temps que com a dissenyador m’interessa l’artesania. Potser per això em van triar com a jurat del Certamen Internacional de les Fibres Vegetals.

Quina ha estat exactament la teua feina?

Se’m va proposar conduir i dinamitzar el projecte. L’objectiu era buscar quin nou paper pot tenir la pauma dins la societat actual. Una fibra amb un passat històric que li pesa. Buscar, des de la visió del disseny, quines propostes podien sorgir. El cert és que ha estat un procés col·lectiu on jo no he fet de director. Potser hagués sigut el més fàcil, però tot el que hem treballat ho hem discutit entre tots, ha estat una manera de fer molt horitzontal i oberta, on hem explorat pràctiques i metodologies i les capacitats mecàniques i productives de la pauma.

Després de gairebé dos anys de feina, quines serien les principals conclusions?

Un any pot semblar molt de temps, però ens trobàvem únicament un dissabte al mes. És un temps limitat que dóna pel que dóna. No hem pogut aprofundir en una línia molt concreta, però sí que l’heterogeneïtat de les persones que han participat al projecte ens ha ajudat a obrir la ment a tots. Ha sigut una barreja de perfils molt interessant tant a nivell generacional com d’àmbits de treball. Això ha permès que la gent més jove forcés a explorar nous contextos de la pauma i per contra els perfils més tradicionals i més allunyats del disseny han fet que en tot moment tinguéssim els peus a terra. Podem dir que els més apegats a la tradició han vist que és important obrir-se i atrevir-se a fer coses noves, i els més contemporanis s’han adonat que la tradició té sentit i que les característiques de la pauma són unes i se’ls pot donar uns usos, però no uns altres.

Quines diries que són les possibilitats actuals i futures de la pauma?

Un tema que ens ha marcat molt ha estat el cost que acaba implicant. És un problema que d’entrada afecta a totes les artesanies. Invertir moltes hores de feina en un producte l’encareix excessivament. Per això al Rogle vam intentar sobretot centrar-nos en productes que la seua elaboració no costés més d’una hora. La idea inicial era que el volum d’allò teixit fos petit i utilitzar el mínim possible de material, perquè no només és el que costa fer la peça, s’hi ha de sumar el que costa preparar la matèria prima: recollir el margalló, assecar les fulles, classificar-les…

I quin ha estat el resultat final?

Dels productes que han acabat sorgint, alguns són accessoris, mentre que altres intenten investigar nous usos de la pauma, com una sabonera exfoliant. Aquesta línia de recerca explica que molts dels productes que hem treballat utilitzen la pauma com element singular que els dóna un toc diferencial però que estan fets amb  altres materials. Tenim, per exemple, unes xancles en què només la tira és de pauma, si fossin totes de pauma perdrien funcionalitat i serien molt més costoses, per tant la combinació de la pauma amb altres materials ens obre també molts altres camps a explorar. Es proposen altres productes, com una llum de leds o una altra per a nadons que és un globus fet de pauma que només deixa sortir puntets de llum. L’efecte de la llum a través del trenat de la pauma, té uns matisos únics, com la fibra minimitza la font de llum… És una idea interessant.

Tots els objectes dissenyats tenen una utilitat, heu defugit el simple objecte de decoració?

Probablement, i més tenint en compte que el repte era buscar peces petites realitzades amb poc material i poc temps. Una petita trena de pauma ja pot afegir valor a un producte determinat. També s’han testejat altres camins, com fer motllos de pauma per estampar samarretes amb tints naturals. És cert que les peces més elaborades amb pauma mantindran el seu espai, també dins l’àmbit de l’art, però el nostre repte era dissenyar peces més quotidianes a l’abast de tothom.

Per què val la pena apostar per materials com la pauma?

Són materials que donen un valor al producte final. Un agafador d’un calaix, per exemple, el podem fer de plàstic però el tacte no serà el mateix, no tindrà el dibuix que té la trena de pauma, no estarà fet amb les mans d’una manera artesanal. I a més a més li hem de sumar l’impacte que a nivell del planeta provoca l’ús del plàstic: com l’obtenim, com el fabriquem, com el manipulem, com el destruïm. Els consumidors han de prendre consciència que determinades decisions que d’entrada poden semblar innocents tenen un impacte al seu entorn. I nosaltres com a dissenyadors hem també de revisar l’ús que en fem dels recursos naturals, fer-los servir d’una altra manera.

I a tot això podríem sumar també el fet que hi ha tota una tècnica tradicional que es perdria si no trobéssim nous usos a aquests materials naturals. No és així?

Sí. Hi ha molts elements a tenir en compte que també impliquen una vessant més nostàlgica. Hi ha la part orgànica, la cultural i la patrimonial. I tenim el repte de decidir per què apostem per aquest material, simplement conservar-lo com a patrimoni en un museu, que ja de per si considero una tasca importantíssima, o anar més enllà. Nosaltres hem intentat anar més enllà.

Lo Rogle ha estat un projecte col·lectiu on les decisions s’han pres de manera molt consensuada. Tu personalment què n’has après?

Per mi ha estat un repte com a creatiu. Els dissenyadors i els artesans solen ser col·lectius allunyats, aquí ens hem barrejat i això ha permès deixar de banda determinats prejudicis, a estar oberts a aprendre i a respectar el que pensa i diu l’altre sense compartir-ho. Ha estat difícil i bonic.

Què podrem veure a l’exposició Lo Rogle. Pauma comuna?

L’exposició en ella mateixa ja segueix el mateix patró que el projecte. Respon a una manera de treballar horitzontal on tots els participants del projecte, professors i alumnes, hem pres part. Es podran veure els productes acabats, alguns dels quals ja es poden comercialitzar. Però l’objectiu no és només mostrar això sinó també explicar com s’ha arribat a aquell producte, i també mostrar els que encara no s’han acabat, o d’altres molt embrionaris que no hem treballat tant. La idea és mostrar com la pauma pot arribar a altres contextos per on no s’ha mogut mai, però que poden donar idees a d’altres artesans, dissenyadors, artistes o persones en general. Obrir un camí i que altres el segueixin.

El projecte continuarà i Curro Claret continuarà al projecte?

Inicialment el projecte era només per a un any i ja en portem dos, perquè s’ha volgut explorar més enllà del simple disseny i confecció del producte, les possibilitats comercials. Alguns alumnes estan engrescats i estudien si constituir-se en associació, en cooperativa… Per mi ha estat molt interessant tot plegat, però a partir d’ara poca cosa més hi puc aportar.

TEXT: Roser Royo

FOTOS: Filmsnòmades